Els feligresos que han viscut tota la seva experiència religiosa a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, guardaran sempre en el seu record la imatge de l’antic temple. Així és el cas de Jaume Quintana que amb motiu de la remodelació actual, recorda la parròquia que ell ha viscut des de la seva infantesa. Transcrivim alguns dels seus records. En acabar la guerra civil a Barcelona l’església parroquial estava tan deteriorada que el culte es va traslladar a l’església vella durant uns mesos. Al tornar-se a obrir l’església al culte es formaren diverses associacions, per exemple l’Acció Catòlica, en totes les seves branques, les Filles de Maria, la Congregació mariana, els portadors del Sant Crist i altres. Per damunt de totes hi havia la Junta d’Obres.
Explicant el que recordo i referint-me al presbiteri, he de destacar que a banda i banda de l’altar major hi havia dos petits altars dedicats l’un a Sant Josep i l’altra a Santa Rita. Al fons de l’altar, bastant enlairada, hi havia la imatge de Santa Eulàlia. Al centre de l’altar major, per la banda de davant, hi havia el Sagrari. Per facilitar l’accés al presbiteri hi havia un esglaó tot el seu voltant i per combregar es disposava d’un reclinatori en front mateix del presbiteri.
Els anys seixanta es va modificar el presbiteri seguint les normes del Concili Vaticà II. Es tragueren els dos altars laterals que es col·locaren a la paret d’entrada de l’església. La imatge de Santa Eulàlia , amb un àngel pintat a cada costat, es posà més amunt de l’altar major, convertit en una taula. El sagrari es traslladà a l’altar del Sagrat Cor. La missa es podia celebrar de cara al poble. El Cos de Portants del Sant Crist, estava format per dotze portants. Cada segon diumenge de mes es feia el Viacrucis per dins de l’església amb la imatge del Sant Crist resseguint totes les estacions. Per celebrar la festa de la Santa Creu, seguint una tradició antiga, el primer diumenge del mes de maig a la tarda, es pujava al cim del Turó de la Peira passant per davant mateix de l’església de Sant Francesc Xavier.
L’horari de les misses dels diumenges i dies festius de precepte, durant molt temps va ser el següent: 7 – 8 – 10 i 12 hores. A les misses de les 7 i les 8, podies rebre la comunió durant la missa; a les misses de les 10 i de les 12, s’havia de sol·licitar i combregaves després de la missa.
Acabada la missa de les 10, es feien les classes de catequesi a dins del mateix temple.
Als afiliats a una associació parroquial se’ls aconsellava l’assistència cada tercer diumenge de mes a la missa de les 8. Els dies feiners hi va haver sempre una sola missa a les 7 del matí. A la columna que hi ha davant mateix de la sagristia, durant molts anys, hi va haver instal·lada una petita campana que es tocava quan el sacerdot sortia de la sagristia per celebrar la missa. Al obrir-se el culte al temple l’any 1942 només quedava una campana petita al campanar. Una anys més tard es va beneir i instal·lar la campana gran batejant-la amb el nom de Montserrat. La campana petita es tocava normalment un quart abans de començar les misses i la campana gran servia per a les festes litúrgiques solemnes, i també per la festa Major. Les campanes també tocaven en els casaments i en els batejos. I no es pot oblidar el dissabte sant tocant a glòria…
El quart diumenge de juliol se celebrava el trasllat de les despulles de Santa Eulàlia de la basílica de Santa Maria del Mar a la Catedral. Per la festa de la Santa, a la missa solemne, durant uns anys, hi assistiren els seminaristes de Barcelona que omplien del tot l’església i cantaven la missa en gregorià.
Parròquia santa Eulàlia de Vilapicina 