EL DARRER DIÀLEG

Una vegada van poder esmorzar junts a la sorra de la platja una mica de pa i peix a la brasa, el Senyor es queda a soles amb Pere, aquell deixeble que feia de cap dels apòstols. El sol ja gaudia d’una certa alçada sobre l’horitzó i començava a escalfar l’ambient matinal. Després d’aquella nit esforçada sense fruits, després del miracle que el Senyor havia propiciat, després d’aquell esmorzar únic encara entre ombres i en plena natura, s’alçava de nou el sol radiant de primavera. Aquest sol era el mateix Jesús, que amb la seva Presència adorable i amb la seva actuació prodigiosa havia il·luminat la foscor d’aquells cors, davant de la creu de la vida -l’aparent esterilitat d’una vida sense esma ni sentit-. Havia tornat a sortir el sol matinal de primavera en aquella petita església incipient, a qui li esperava la gran missió.

Llavors Jesús, com en tantes altres ocasions, enceta la conversa amb Simó Pere, el gran Pere. Jesús tracta a Pere amb un amor especial, perquè l’havia escollit com a cap, com a pedra, com a fonament de la nova Església, la llavor del Regne en el món. Té lloc, després de l’esmorzar, aquell diàleg profund i memorable. Si poguéssim tornar a sentir les paraules del Salvador i del primer Apòstol… Aquell diàleg íntim i decisiu. Pere, aquell que havia de ser pedra i s’havia esmicolat com la sorra davant de la persecució, incapaç de defensar al seu Senyor. La ferida del cor de Pere és profunda. El Senyor se li adreça per a purificar-lo i donar-li la pista de la nova missió de ‘pasturar les seves ovelles i donar la vida pel Mestre’. El qui s’amaga dels homes al Palau del gran sacerdot havia de ser la llum de l’església primerenca. I el qui menteix per covardia havia de ser testimoni del Crist davant de tota Roma. ¡Quines coses! ¡Quins camins que té el Senyor! ¡Quina bondat la del Senyor!

Però quin és el secret d’aquest diàleg? El Senyor torna a vessar la seva confiança sobre el pecador feble i esporuguit. I això el fa encara més fort. Aquell Simó que encara era pedra presumptuosa es converteix, gràcies a l’experiència de la misericòrdia de Jesús, en roca granítica sòlida i capaç de suportar el mal i els odis del món. Ara Pere serà fort fins a vessar la sang i morir crucificat a l’inrevés al circ de la colina vaticana. Tornem al diàleg i al seu secret. Jesús li pregunta: -Simó m’estimes? (i ho fa per tres vegades, doncs era tan profunda la ferida de Pere). Només algú que t’estima et pregunta si l’estimes -l’amor de Jesús sempre va al davant-. Pere és sincer, com ho va ser sempre, per la victòria i el fracàs: -Tu saps que t’estimo. Pere era sincer: l’estimava profundament amb un cor gran i un entusiasme autèntic. Més encara, li diu amb la intimitat que els unia: – Tu ho saps tot, no puc mentir-te-. Pere ens revela l’amor a Jesús com el secret de tota la seva existència fins a la mort. De tal manera que un és i viu -es comporta i tracta a les persones-, tal com és el seu amor a Jesús. La meditació successiva dels evangelis de la Pasqua ens ha portat fins aquí: estimar a Jesús és el secret d’una existència plena i alegre. A tots: una feliç festa de Pentecosta!

                                                                                  Vuestro párroco