UNA PARÀBOLA QUE ENS AJUDA A INTERPRETAR ELS TEMPS

Ja van finalitzant els dies d’estiu. Encara es mantenen les calors, però els dies s’escurcen a marxes forçades comparats amb els capvespres allargats entorn de Sant Joan. Hi ha una paràbola que ens pot ajudar a interpretar els temps que vivim amb les seves preocupacions i desolacions. Si Sant Agustí veia en l’arribada de Crist i del cristianisme una llum d’humanitat que s’encenia per il·luminar la civilització, ara sembla que un neo-paganisme (en parlava el Cardenal Ratzinger) va creixent, apagant la llum bella del cristianisme. I els homes ja no somnien tant en una societat més humana -no s’acaba de creure en la bondat del ser humà-, sinó amb el projecte d’un nou model d’home combinat amb la tècnica, que tingui capacitats i poders inaudits per dominar el món. Però ja no hi ha una confiança en el progrés moral de cada individu i dels pobles -perquè sembla una utopia impossible d’assolir-. A veure si la tecnologia i el domini informàtic arregla el món…

I els creients? I el cristianisme? Què passarà en el futur? El Senyor amb la seva paraula eterna es va referir a unes verges que esperaven el final -l’arribada de l’Espòs- amb unes torxes enceses. Era la manera ritual dels hebreus de rebre al nuvi que s’acostava caminant a la casa de la núvia. Al cristià, avui en dia, no se li demanen actes heroics -que potser el Senyor pot demanar a algun sant-, sinó quelcom senzill i humil, però molt valuós i gran. Enmig de la foscor de la nit que s’acosta, ¡mantenim les llànties enceses de la fe, l’esperança i la caritat! Que no s’apagui la llum de Crist a la terra! Que la llum de Crist no deixi d’il·luminar els rostres humans! Que Crist resplendeixi en la vida senzilla dels cristians que encara creuen en la bondat i la innocència humana. En el fons, la vida pròpia del cristià, és reviure la innocència humana enmig de la mundanitat del pecat i la impuresa -com guspires del Paradís perdut-.

Sí, amics, mantenir la llum de la fe enmig de la foscor dels propis dubtes i dels dubtes radicals del món modern. Sí, amics, mantenir la llum de l’esperança malgrat el mal que sotja el nostre món. Acabem l’estiu amb el terrible atemptat terrorista a Kabul, indiscriminat i mortífer. El mal sembla més potent que la bondat, i quasi li guanya la partida. Sí, amics, mantenir la llum de la caritat malgrat les ofenses o injustícies que potser hem patit per part d’altres -i no tornar-se amb venjança i odi-. En realitat, mantenir la llum en la foscor és un acte senzill i profund del ser humà, que només un do especial de Déu pot sostenir. Ho demanem, quan els dies d’estiu s’escurcen i ens obrim pas en un temps d’incerteses i dificultats.  

Mn. Ignasi, el vostre rector